Tantus amor florum
Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine!
Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat.
Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar, se sent la tórtora pels nostres camps. Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum.
Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! (Ct 2, 10-13).
Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat.
Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar, se sent la tórtora pels nostres camps. Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum.
Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! (Ct 2, 10-13).
No descobriré res si assenyal la metàfora, sovint convertida en al·legoria, de la puixança de les flors i les plantes en general aplicada a l'expressió de l'erotisme. Totes les literatures n'estan farcides, i aquí dalt en teniu una mostra ben primicera. Avui, però, m'ha vingut de gust lligar per aquest costat tres escenes magnífiques d'amor adúlter.
La primera, la relació d'Emma Bovary amb Rodolphe Boulanger:
Les llargues falgueres, a la vora del camí, s'enganxaven als estreps d'Emma. Rodolphe, sense aturar-se, s'inclinava i les treia cada vegada. Altres vegades, per apartar les branques, passava prop d'ella, i Emma sentia el seu genoll fregant-li la cama. El cel s'havia tornat blau. Les fulles no es movien. Hi havia grans espais plens de bruc tot florit; i les extensions de violetes alternaven amb l'espessor dels arbres, que era grisa, vermella o daurada, segons la diversitat de les fulles. Sovint, sota els arbustos, se sentia un batec d'ales, o bé el crit ronc i suau dels corbs, que aixecaven el vol a les alzines. [...].
La portà més lluny, a la vora d'un estany petit, on les lentilles d'aigua formaven una capa verda sobre l'aigua. Els nenúfars pansits estaven immòbils entre els joncs. Al soroll de les seves passes sobre l'herba, les granotes saltaven per amagar-se.
–No faig ben fet, això no està bé –deia ella–. Estic boja de fer-li cas.
–Per què? Emma! Emma!
–Oh! Rodolphe! –va dir la jove lentament, inclinant-se sobre l'espatlla d'ell.
La roba del vestit s'enganxava a la casaca d'ell. Emma va tirar enrere el coll blanc, que s'inflava amb un sospir; i, defallint, plorosa, amb una llarga esgarrifança i amagant-se la cara, es va abandonar.
Baixaven les ombres del capvespre; el sol horitzontal passava entre les branques i l'enlluernava. Aquí i allà, entorn d'ella, sobre les fulles o per terra, tremolaven taques de llum, com si un vol de colibrís hagués escampat les plomes. El silenci era pertot; els arbres semblaven exhalar una dolçor; ella notava com el cor li tornava a bategar, i la sang li circulava per la carn com un riu de llet. Aleshores sentí a la llunyania, més enllà del bosc, en unes altes muntanyes, un crit vague i prolongat, una veu que s'arrossegava, i ella l'escoltava silenciosament, barrejant-se com una música amb les últimes vibracions dels seus nervis emocionats.
La segona, la relació entre Rosy Ryan i Randolph Doryan a La Filla de Ryan (David Lean, 1970).
És una escena filla de Madame Bovary, com tota la pel·lícula, que es presenta com a adaptació molt lliure de la novel·la de Flaubert, però és una obra completament diferent, amb un conflicte polític i una resolució que poc tenen a veure amb Madame Bovary. Ara, l'escena que m'interessa, la de la relació il·lícita (si és que cap relació de bellesa pot ser il·lícita) enmig del bosc, en deu ser el lligam més clar, un homenatge a un dels millors fragments de la novel·la. [Desgraciadament, no n'he trobat a la xarxa cap vídeo amb la magnífica banda sonora original, de Maurice Jarre. Aquí pos un vídeo de l'escena doblat amb la cançó Under the ivy, de Kate Bush, de manera que l'acompanyament musical, per comparació amb l'original i amb les imatges, és gairebé una maledicció. Deman disculpes per difondre aquesta ofensa musical i recoman enormement la pel·lícula sencera original o la banda sonora original sencera]
La tercera, la relació entre Emma Recchi i Antonio a Io sono l'amore, de Luca Guadagnino (2009).
No sé si el nom de la protagonista és un homenatge a Madame Bovary, però el tractament de la sensualitat a l'escena d'amor floral sembla talment treta de l'escena del bosc de la La filla de Ryan. És una escena més explícita... i amb més flors. Això em sembla bo. Vol dir que l'exuberància de la vegetació no és un recurs púdic, sinó una manera d'accentuar les sensacions. Vet aquí.
Per acabar aquest passeig pel camp, el sonet corresponent al vespre del dia tercer d'Els set dies de Serena, que, com sabeu, podeu llegir sencer seguint l'enllaç que teniu a la columna de l'esquerra d'aquest blog. Bon final de primavera i principi d'estiu a tothom. Tantus amor florum et generandi gloria mellis!
És quan s'obren els dits de la falguera amb corbes sinuoses de frescor,
ben lents, al ritme verd de la cançó
que vola al vent suau de primavera;
és quan la llum de l'hora matinera
escala l'heura sense fer remor
i esclata amb nous delers el seu color
per dins les persianes de palmera;
és llavors que els palmells solquen els prats
per sembrar-hi les flors de vida curta
que fruitaran en mil serenitats,
i és llavors que faig meu el goig de dur-te
amb els dits de falguera entrellaçats
pel senderols verdíssims de la murta.
ben lents, al ritme verd de la cançó
que vola al vent suau de primavera;
és quan la llum de l'hora matinera
escala l'heura sense fer remor
i esclata amb nous delers el seu color
per dins les persianes de palmera;
és llavors que els palmells solquen els prats
per sembrar-hi les flors de vida curta
que fruitaran en mil serenitats,
i és llavors que faig meu el goig de dur-te
amb els dits de falguera entrellaçats
pel senderols verdíssims de la murta.
escrit per Nicolau Dols a les 11:31
|
0 comentaris
